Mont-Blanc

24/25 juliol 2000

La pujada al Mont-Blanc, és un dels records que tinc més present, per l'esforç que va representar, l'altura que vam arribar, les heterodoxes persones que ens vam creuar, l'ambient del refugi du Goûter ........ tot va estar a l'altura.

La proposta d'un amic, el Xavi Raurell,  va fer-nos engrescar, un repte d'aquest nivell requereix una certa preparació i vam preparar-nos a consciència.

Agafem vacances la segona quinzena de juliol, i fixem el 25 de juliol la pujada al Mont Blanc (4.809 m).

La primera setmana, va ser per aclimatar-nos, vam pujar al Mont-Blanc du Tacul (4.248 m), les ressenyes que vam llegir aconsellen fer-ho així, aclimatar-se a l'altura i zona és bàsic, estem als Alps, és un altre nivell. Altura, neu i fred (molt fred) serà el nostre gran repte.

Els Alps, són la maternitat d'alpinisme i Chamonix un dels seus bressols, el poble és un gran escenari, amb el Mont Blanc i L'Aiguille du Midí com a teló de fons.La carena es dibuixa dalt del cel i les cordades es perfilen fent camí cap al cim.

És un poble de muntanya i viu de la muntanya: hotels de muntanya, tendes de muntanya, bars de muntanya, terrasses amb vista a la muntanya, guies de muntanya.....

El dia que vam arribar a Chamonix va haver-hi una forta davallada de la temperatura, nosaltres anàvem en pantalons curts i samarreta i la tothom portava el forro polar i jaqueta de gore-tex hivernal. A primera hora del matí la temperatura era de - 2 graus, després el sol escalfa i els records no són tan gèlids.

Vam llogar un apartament per 15 dies, del dissabte 15 al 29 de juliol, tan petit com les petites tauletes dels cafès de París, res a veure amb la "Grandeur" que els francesos, sempre tenen a la boca, quan parlen de la France i d'ells, "cette la vie".

Una de les coses que volem veure d'aquest poble, era un dels seus bars, Le Choucas, on escaladors i muntanyencs entre cervesa i cervesa, expliquen qui l’ha feta més grossa.

Jon Krakauer va fer-ne ressenya en el seu llibre: “Everest 1996”, on el descriu com el púlpit del món escalador. Volíem veure'l, i vam anar-hi.

De fora l'aspecte és el d'una casa tradicional de fusta i coberta a dues aigües. Tímidament ens vam asseure en una tauleta i vam demanar unes cerveses i un aquarius, els clients tenen la pinta forjada a pel sol, vent i fred, amb mans calloses i dits en forma de ganxo.

A la plaça de La Mariee, hi ha una escultura de Jacques Balmat senyalant el cim al costat del doctor Paccard, els primers en fer el cim del Mont-Blanc, el dia 8 d'agost de 1786.

També hi ha lloc on es penja la informació meteorològica a una setmana vista, perquè es pugui planificar les excursions, tot i el clima canviant de la zona, nosaltres tenim reserva a la nit del 24 de juliol, per anar a dormir el refugi de du Goûter, i fer la pujada al cim la matinada del 25.

El dia 24 de juliol, ens vam llevar molt d'hora, com toca fer quan les coses que tenen importància, vam acabar de guardar coses a la motxilla, que ja tenim a punt i cap a l'estació de Saint-Gervais-les-Bains (850 m), don't surt  un tren-cremallera groc, sorollós, "plus chair et gansonier” que ens portarà a Nid D'aigle (2372 m) al peu de la muntanya. Ens assentem davant, la cabina del conductor és a una banda, i a l'altre costat dos seients de privilegi i vistes de  pantalla de cinerama, que agafem sense pensar-ho.

Un cop arribats a Nid D'aigle, és on comença tot.

Carregats amb la motxilla d'il·lusions, fem camí cap al refugi du Goûter(3863m), 1491 m de desnivell, passant par llocs que queden mercats a la meva memòria. 

El paisatge és solitari, erm, pedregós i erosionat.

El camí s'enfila, sense cap complicació cap al refugi de Tête Rousse (3167), que ens quedarà a la dreta, un edifici de dues plantes, quadrat i sense cap ostentació, semblant a una estació de tren, no ens fa la sensació que hi hagi ningú. A mesura que pugem els gegantins arbres es fan més escassos i la vegetació més baixa al mig del pedregar.

Abans d'arribar al refugi du Goûter, aquests 700 m de desnivell que ens queden seran complicats i arriscats, s'ha de fer un flanqueig d'un ample corredor, on les pedres (petites, grans i molt grans) baixen a gran velocitat. Volem passar-lo el més d'hora possible perquè el sol estavella les pedres que es precipiten avall sense contemplacions.

D'aquest lloc maleït, anomenat “la bolera”, on les persones som les bitlles i les pedres els bitllots.

Un cable creua el corredor de banda a banda, per quan hi ha neu, per poder-se assegurar.

Arribat l'hora de posar-se el casc, escoltar si baixen pedres, preparar-se i passar a l'altra banda el més ràpid possible. Ens hem ajupit un parell de vegades, per la baixada de les juganeres pedres, però passem sense problemes.

Queda clar, que definir aquest espai amb el nom de corredor és del més adient, et toca córrer.

Ens  calcem els grampons, posem el casc i ens  encordem, la neu es fa present i més endavant tot és blanc, la corda ens lliga i ens uneix, l'amic es transforma en company, ens mirem, posem els polzes amunt, i diem alhora la nostra frase predilecta en moments així:"ara cal anar al tanto i no fer el tonto".

El camí s'enfila com una escala de cargol per la carena, graons gegantins ens posen a prova, l'abisme és vertical, assegurant sempre al company anem tirant amunt.

Ens parem a menjar l'entrepà en una balconada oberta a tota França.

Cordades triomfals baixen cansats, amb pas feixuc i una certa arrogància.

Sembla que ja hi som, però arribem mai. 

La motxilla es fa pesada, la llengua pastosa repasa una i una altra vegada els llavis ressecs. 

Però, per fi ja hi som.

No puc precisar quina hora era, però pot ser eren les tres de la tarda en arribar al Goûter.

El refugi ja té els seus anys, fet de pedra, hi ha molt poca gent.

Recepcionistes/cuiners feinegen preparant el sopar; els diem que tenim una reserva feta des de Barcelona, i ningú en sap res, els sona alguna cosa..., i el cuiner li fot la culpa al recepcionista, i aquest l'hi torna a passar al cuiner.

Hi ha una altra persona a la cuina, un home baixet, grassonet i garrell de trets tibetans/nepalesos, de certa semblança a Dersu Uzala, completa aquesta trinitat du Goûter.

Finalment, el cuiner/recepcionista, ens porta cap a l'habitació, tot explicant l'incident, amb un francès ràpid acompanyat de gesticulacions a lo Rubianes.

L'habitació és al costat de l'entrada del refugi.

Ens ensenya les nostres lloc a les lliteres, agrafem les de dalt, l'habitació és rectangular, petita, freda, humida i pudent de flaires d'humanitat, l'espai és per 8 persones. Les lliteres ocupen el pany de paret davant la porta.

Ens preguntem: i ara que fem? I decidim posar-nos a dormir. El dia ha sigut llarg, intens, de molt esforç, i ens calen recuperar forces. La dormida ha sigut parcial, els sorolls de fora ens despertem, però ens estem quiets intentant relaxar-nos.

En llevar-nos de la minsa migdiada, al fer un glop de la cantimplora, ens adonem que l'aigua s'havia glaçat dins de la motxilla i de l'aïllant. La temperatura era gèlida, demà caldrà abrigar-se de valent.

El recepcionista/cuiner ens va dir que el sopar era a les 6 de la tarda, i a les 8 tothom a dormir. El Mont-Blanc imposava el seu horari, l'hora de la sortida a fer el cim era les 3 de la matinada.

Sortim de l'habitació, allò era un guirigall, una torre de Babel d'idiomes estranys i barreja de crits, omplien l'avantsala, on abans d'entrar al refugi deixes les botes i et poses unes immundes esclops de goma, nosaltres amb els botins de les botes de plàstic anem la mar de be.

El menjador/recepció/lloc comunitari, estava de gom a gom, molts ja han sopat i els plats amb les deixalles encara eren a la taula.

El recepcionista, amb gestos de Rubianes, amb una autoritat de sergent xusquero, ens fa lloc en una taula que l'ocupen uns que parlen un idioma del tot estrany que no podem identificar, la roba que vesteixen no és de les nostres marques habituals, són cridaners i rurals.

Els que estan a l'extrem de la taula, al costat de la paret els fa apartar, treu els plats amb les deixalles cap a l'altre extrem de la taula i ens serveix el sopar. En tot això apareix un altre personatge amb cara d'emprenyat i de son, company dels que havien sopat, parlen entre ells i el de la cara de son, encara s'emprenya més, i es posa a escurar els plats dels seus companys i menjar amb avidesa.

En Monsieur Rubianes, ens diu que hem de menjar ràpid, que han d'arraconar les taules a la paret i tota aquella gent dormirà a sota i sobre de les taules, el refugi està de gom a gom.

Portem 3 hores al refugi i anem de sorpresa amb sorpresa, però tot sembla habitual.

Després de sopar anem al lavabo, amb ganes a buidar una mica, demà no serà tan fàcil.

Els lavabos estan situats a fora davant la porta d'entrada del refugi, dones i homes fan cua amb el rotllo de paper a la mà, s'ha de demanar tanda.

Davant de tres portes grans ens posem a la cua, tot un misteri el que hi haurà darrere les portes; la senyora de davant meu l'hi toca entrar, i en veure el panorama exclama: OHLALA!, quan vaig entrar jo, vaig entendre el significat de l'exclamació de la madame.

L'habitació era un lloc ampli de 3 m de llarg per 1,5 d'ample amb una canal al mig a tot al llarg de l'habitació, al final del canal, un forat dóna a la glacera, la pose que tens d'adoptar és posar-te a la gatzoneta i anar amb compte de no caure.

Jo, tot i les ganes que tenia de deixar anar lastre, davant del mostrari de papers, el fètid ambient,la poca punteria de l'artilleria pesada d'algú , la por de caure, lo glaçat que va quedar-me el cul en abaixar-me els pantalons, vaig tenir una parada del esfínter posterior, i no va poder ser.

En sortir, el tibetà/nepalí amb una pala de mànec molt llarg, va empènyer les restes d'humanitat i els papers multicolors cap al forat obert a la glacera.

El record és inesborrable.

A la planta baixa no hi ha cap lloc per rentar-nos les mans o les dents, tot és bàsic, primari i de subsistència

Son 2/4 de vuit d'una tarda del 24 de  juliol, tanquem els porticons de l'habitació i a dormir, demà a les 2;30 ens hem de llevar.

Un roncador olímpic imposa el seu ritme, tan sols posar-nos a dormir, no afluixa en tota la nit, malgrat sorolls per fer-lo callar i algun renec d'afirmació parental en català correcte. 

Ens passem una nit en "blanc" al refugi del Mont-Blanc.

2 h 30’ del 25 de juliol 2000.

 Anem a esmorzar, encara hi ha gent dormint sota i sobre les taules, el dejuner és petit, però en tenim prou, tenim pressa per sortir d'una punyetera vegada!

Ens posem tota la roba que portem, calçotets llargs, pantalons, sobre pantalons, samarretes tèrmiques, polar, el gore-tex per l'ocasió, casc, ulleres de torb, a fora fa un fred que pela i el vent intensifica la sensació, hem pogut comprovar-ho quan hem sortit per anar al lavabo.

El proper repte és posar-se els grampons, cada vegada que t'ajups per estrenya les corretges, xoques amb un cul que el propietari està fent el mateix que tu.

Tot són crits d'ànim i força.

Deixem el sac de dormir i les coses que no ens faran falta en una bossa, als prestatges del refugi.

Ara, fa 62 anys, el 25 d'agost 1938, el meu pare va travessar l'Ebre per Miravet, la 43 divisió amb el capità Antonio Beltran al capdavant, i l'assassí d'el Lister amb el pistolot al darrere, no van parar de caminar fins a arribar a la Serra de Pàndols.

La coincidència és un bon motiu per motivar-me.

Som-hi, ha arribat el dia i nosaltres no ens farem enrere.

Sortim del refugi, els grampons esgarrapen el terra i comencem a caminar. 

A vora del refugi, sobre la neu, hi ha plantades unes quantes tendes de color carabassa, que es deformen com el ventre d'una prenyada, s'estan vestint, tenen els frontals encesos i les seves siluetes es transparenten.

Comença la pujada, es veuen altres cordades fent camí, els de davant obren traça i tiren al dret directe al Dome de Goûter, la filera de les llumetes omple la vessant de la muntanya i assenyala el cim, el fred es Àrtic, tinc les mans glaçades tot i els guants nous que vaig comprar a Chamonix preveient que podia fer molt fred, em paro a posar-me uns altres guants més fins a dintre per mitigar el fred, amb els guants posats és impossible trobar res en una motxilla plena de coses, em trec el guant de la mà dreta, noto la intensitat del fred, no tinc tacte i no trobo els maleïts guants, em ve a la memòria el dia que, el Pic de l'Infern, un guant se'm va esmunyir de la mà i va anar apar dos-cents metres més avall, avui això seria fatal, els trobo i me'ls poso, però ja tinc la mà dreta glaçada i no la tornaré a escalfar en tot el dia.

Es comença a fer la primera selecció, una parella de francesos que portem davant, ella comença a vomitar, no pot més, l'altura, esforç i fred, li passa factura. Els oferim paracetamol i alguna altra cosa que portem.

Ell li prega que reposi, que es refarà i podran continuar amunt, la cara d'ella és un poema i la d'ell de desencís. Segur que feia temps que esperaven la pujada al Mont-Blanc, i ara tot anat a orris.

Nosaltres continuem amunt.

La nit és negra, la lluna absent, ni una escletxa es deixa veure, tan sols la llum dels frontals ens fan veure els colors.

Tot són sorolls acompasats, les fortes trepitjades per donar adherència als grampons, el del piolet enfonsant-se a la neu, el nostre cor bategant amb força i els batecs ressonant dins del cap, l'alè filtrant-se pel buff es transformant-se amb gel, el Dome de Goûter és a prop.

El cel està ras, som dalt el Dome du Gouter, fins al refugi de Vallot, és una baixada suau.

Refugi de Vallot, 4.362 m. Aquest refugi té l'origen en els estudis científics del botànic, meteoròleg, astrònom, geògraf i alpinista Joseph Vallot que volia fer en altura. 

Aquest volia estar-se durant diverses setmanes als voltants del cim, i va fer construir aquesta edificació l'any 1890. Aquest refugi estava decorat amb cortinatges i mobles com una casa, a 4.362 m. Hi ha fotos d'un saló "chinese" .

En arribar al refugi, hi havia força gent, nosaltres passem de llarg per no trobar-nos amb tota gentada el camí i que es fes un tap a la carena.

L'horitzó comença a clarejar, uns davant nostre, en sentir-nos parlar amb català ens pregunten d'on som? Són de Burgos, ell més xerraire, i ella callada, que al final explota! Venga, por Dios Pablo, vámonos, estoy quedando helada!

Feia un fred que pelava, la barba del meu company estava blanca de gel del seu alè que en contacte amb l'aire es glaçava.

Ens parem a esmorzar en un replà abans d'arribar a Les Bosses i contemplar la sortida del sol, l'entrepà a adoptat una estranya forma, és dur com una pedra i l'aigua glaçada cau a gotes, però nosaltres més feliços que uns gínjols.

El sol apunta per l'horitzó, la llum sembla escalfar l'ambient, i les ombres es transformen en valls i una catifa de muntanyes s'escampa als nostres peus i omple l'horitzó.

Davant, però molt avall, L'Aiguille du Midi es dimensiona i La Mer du Glass es torna blanca.

Estem embabiocats, com quan les àvies ens explicaven els primers contes.

Tot és mirar aquí i allà, les imatges s'encadenen i es tornen pel·lícula.

Darrere nostra, ara sí que se'ns obren ulls i boca, el sol dóna vida al Mont-Blanc, i la seva ombra es projecta a l'infinit,"épatant"!!!, quin l'espectacle!!!!

Ara sí que sabem que vol dir "grandeur" !

Comencem a fer la carena, cada vegada és més esmolada, i el vuit més present.

Els guies de les cordades que baixen ens aparten sense miraments, ahir quan pujàvem al refugi de Goûter, ens vam adonar de les males maneres que feien servir i menyspreu cap als qui no ens acompanya un guia, en una carena esmolada com l'espasa Vilardella.

L'esgotament i el pas feixuc, donen un ritme i el meu cervell entona una cançó de Lluis Llach:

"Quan surt per fer el viatge cap a Ítaca.....

Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca....."

Vinga som-hi!!!!

El cor ens batega amb força, els pulmons cada vegada demanen més aire i l'altura es fa més evident.

Passem Les Bosses, cap núvol en el cel blau, i la traça és una única via cap al cim, el pas és lent, però ferm, el tenim a tocar i això em dóna forces.

A les 8 del matí fem cim, hi ha  unes 7  persones, una torre de Babel de crits i goig contingut, 

aixequem els piolets en senyal de força i victoria al més depurat estil alpí.

La vista de 360 graus es magnifica , un mar de cims nevats oneja sota nostre, identifiquem cims que només havíem vist mirant amunt, ara per mirar-los, ens inclinem reverents davant d’Ells.

Els cims de Maudit,  Mont-Blanc du Tacull,  Dent du Géant i Grandes Jorasses forman la línia fronterera amb Italia per el sud, i més lluny el Cerví, també frontere entre Italia i Suïssa.

Al nord, el verds de França i Suïssa s’uneixen, amb el llac Leman en un punt comú.

Al sud, els verds d’Italia son burgesos i benestants, amb llacs de disseny.

I, l’Aiguille de Bionnassay, sempre present des de molt avall i molt lluny, amb el seu polsim de neu al cim, crida l’atenció de tothom, com dient: sóc aquí.

El cim es va omplint, les cordes s’emboliquen d’unes cordades amb les altres, demanem i ens demanen per fer i fer-nos fotos, les rialles son d’orella a orella, tots estem feliços i satisfets, però no estic còmode, per la intensitat del fred i el cansament. 

La trucada des de dalt del cim a les parelles ens omple d'alegria, aquesta nit toca celebrar-ho.

Després de  les fotos de rigor,  la dual cordada inicia el camí cap a baix, seran - 2437 m de desnivell, fins a arribar a l'estació de Nid D'aigle, aquesta nit tenim una cita amb un parell de noies en un apartament a Chamonix.

Costa tornar a posar-se en moviment, la baixada és infernal, la traça es estreta i de via única, la seguretat es compromet i l’abisme sempre és present.

Ens cansem de desitjar "bon dia" a les cordades que ens creuem, així ens identifiquem d'on som i qui som.

A poc a poc i amb precaució desfem el camí, el sol comença a escalfar l'ambient, passem pel refugi de Vallot, i enfilem la suau pujada fins Dome de Goûter, ja no anem encordats, el camí és fàcil i la neu no està glaçada i té una textura més amable.

El meu company s'ha avançat a fer unes fotos, jo sóc el primer d'una filera de quatre o cinc, tinc ganes que passin davant, però no hi ha forma que passin, a la que em paro tothom es para, camino jo i tots reprenem la marxa.

Finalment, en arribar al cim el grup es separa, "apa adéu, i bon dia tingueu".

El refugi de Goûter està desert, la quietud i silenci en són els amos, recollim les coses, mengem una mica i ens fem fonedissos cap avall.

Ens encordem un altre cop, i tornem a fer el cerimonial de polze i frase "ara cal anar al tanto i no fer el tonto", però dita amb més alegria i entusiasme.

Pujar va ser complicat, baixar per aquesta eterna escala de cargol, cansats, serà fotut i més perillós.

Els pals ens fan nosa, però ens fan falta per tenir un altre ajuda i guanyar en equilibri en aquests graons gegantins calçats amb les ortopèdiques botes de plàstic.

La baixada lenta, d'anar fent amb precaució.

Tan sols ens hem tret els pantalons de tempesta, continuem amb tota la roba posada tot i que la temperatura ha pujat.

En arribar a la Bolera hi ha cua, una pedra ha tocat a una persona que està estirada a terra uns 100 m més avall, tapada amb una manta tèrmica, els companys el cuiden.

Per la vall puja un helicòpter, en arribar, un metge es despenja per un cable i presta atenció al ferit, l'helicòpter es retira una mica de l'escena, tothom està parat mirat el que passa, callats i compungits.

L'helicòpter torna i es queda parat sobre el ferit, pel cable baixa una camilla en què ràpidament es col·loca el ferit, i tot seguit puja ferit i metge, tot ha passat molt ràpidament, per la destresa de com han fet l'operació, ens adonem que els accidents són habituals.

Ara ens toca passar a nosaltres, el respecta i precaució s'imposa, a poc a poc anem passant com soldats en una trinxera, el cap cot, flexionats i agafats al cable, arribar a l'altre costat ens fa respirar fondo.

Ja som al refugi de Tête Rousse, ha passat lo més difícil, tot i que ens falten quasi 800 m de desnivell, deixem enrere el pedregar, matolls i arbres es fan presents, tot i que aquest tros quasi no forma part dels meus records.

En arribar a l'estació Le Nid D'aigle, ens trobem a uns madrileños, el pare i dos fills, que ens van trobar pujant al Mont-Blanc du Tacull, nosaltres estem exultants, ells ens escolten amb admiració i una mica d'enveja.

¿Así que lo habéis hecho?.

Pues si!!!!!

Han sigut 15 hores d'esforç continuat, on hem posat a prova el cos i el cap en un lloc de vertigen, però com diu en Llach: "Hem trobat el camí dels bells anhels, plens d'aventures i plens de coneixences".

En pujar al tren, deixem preferència per asseure's a la gent gran, estarrufats com els paons amb les botes de plàstic, la motxilla, lluint una cara de satisfacció i morena per le soleil.

De camí cap a Chamonix, a la sortida de Saint-Gervais-les-Bains, dos gendarmes ens paren i ens demanen la documentació del cotxe i carnet de conduir, ens pregunten d'on venim? 

Del Mont-Blanc!!!!, responem casi cridant.

Ens tornen els documents, ens saluden i diuen: “merci, au revoir messieurs!”

No vam faltar a la cita amb les dues noies, al apartament de Chamonix,  pastis, cava Llopart ex vitae i un fort petó desitjat i de desig van ser el premi terrenal.

El Mont-Blanc ens va guanyat el cor, curullats els anhels i la memòria de bons records.

Sempre recordaré el dia que el Mont-Blanc ens va apropar al Cel.